Des d’un punt de vista profund i sòlid, sembla inevitable arribar a la conclusió que la vida té menys a veure amb els principis que amb la dignitat dels finals. Vivim en un moment clarament caòtic, desorientat, en un context confús on germina Cuculand Souvenir com a necessitat d’explorar la terra de bojos en la qual sembla que vivim. Una terra que podríem definir com cuculand, on aparentment tot està estipulat, reglat, normalitzat, controlat, vigilat, paradoxalment desequilibrat, i que a tot allò que ens aporta li restem valor pel nostre culte a la satisfacció immediata i l’admiració a quelcom banal, com els souvenirs que comprem en un viatge, però que mai representen l’autèntica essència del lloc. Ens hem convertit en una raça a la deriva, vivint una espiritualitat vella, esgotada.
Estem envoltats per una monotonia frenètica que ens fa vagar per uns temps líquids on l’única certesa és la incertesa, tal com ens avançà Zygmunt Bauman. Som còmplices d’una modernitat on les vides estan fragmentades i on la flexibilitat i la manca de pensament ens han portat a abandonar els compromisos i la lleialtat. El canvi social de la modernitat cap a la postmodernitat ens va conduir cap a un irònic individualisme hiperconnectat, un estat de competència permanent desentès de la societat.
En aquesta immediatesa globalitzada cap valor és ja permanent. La societat ha accelerat la seva descomposició en el moment en què només pensa i gaudeix del seu carpe diem, que sembla que poc va aprendre del passat i que res té pensat deixar per al futur. És moment d’interrogar el món, perquè davant de la gran pregunta sobre quin futur ens espera, l’oblit ha fet la seva aparició com a condició de l’èxit. El passat és el futur i el futur és el passat, perquè qui no té memòria, tornarà a repetir els mateixos errors sense donar-se l’oportunitat de crear un nou escenari. En quin moment vam obrir la nostra capsa de Pandora?
